La violencia de género entre jóvenes, un nuevo problema a erradicar

“No eres tu, és ell” es una narración de dos estudiantes de Educación social, que además forman parte de la presente página web. Tratan de poner en relieve, un problema que se encuentra muy extendido entre los jóvenes actualmente, la violencia de género entre jóvenes.

Mediante la narración se presenta como un gran material didáctico para trabajar la prevención de la violencia de género, mediante la concienciación de la coeducación en la adolescencia enfocada a trabajar la violencia de pareja; la ejemplificación de una situación cotidiana para evidenciar el problema; evitar la “normalización” del acoso por el móvil; la potenciación de la comunicación con los progenitores cuando hay un problema y la puntualización de herramientas para resolver un problema de violencia de pareja.

Se encuentra dirigida a adolescentes de 12 a 18 años, con la finalidad de concienciar a este sector de población de la importancia que puede tener una sucesión de mensajes al móvil u otras redes sociales. En muchas ocasiones se intenta controlar diversos aspectos de la persona a quienes van dirigidos, asociándose más a un ciberacoso que no pasa de un sentimiento de estima, como solo interpretar la persona que los recibe (cuanto me quiere, tiene mucho interés por mi). En principio se centra en el género femenino, para ser mayoritariamente el que más suele sufrir la violencia de pareja, pero realmente, un ciberacoso, puede producirse indistintamente por todos y todas.

Lo que se pretende, es reflejar la realidad de muchos adolescentes de hoy en día, similares a muchas sufridas por otros en todos los períodos de la historia. Si se consiguiera llegar a alguna persona que estuviera sufriendo una situación similar y le ayudara a abrir los ojos, se habría completado el objetivo principal de esta narración. Afortunadamente, las madres y padres de hoy en día, tienen mucha más información y medios, que bien utilizados, pueden cambiar la situación de estos adolescentes.

En resumen, todos los inventos (o la mayoría) que ha ido aportando el progreso tienen utilidades positivas y negativas, por este motivo hace falta conocer bien sus posibilidades y peligros. Como siempre, la solución está en tener una buena formación por tal de hacer un buen uso de estas herramientas, es la manera de disfrutar de los avances sin acabar siendo sus esclavos. No pretendemos rechazar las nuevas tecnologías, sino prevenir de los peligros que comportan si no se hace un uso responsable de las mismas. Una buena información pueda ser la clave per a evitar las malas experiencias.

Antes de centrarnos en la narración, os recomiendo el corto "lA MÁSCARA DEL AMOR, UN JOVEN FASCINANTE", es también una herramienta útil para combatir esta problemática.

A continuación se expone la narración:

Pròleg

Aquesta és la història d’una xica qualsevol, d’un poble o ciutat qualsevol i en un Institut qualsevol. A més de quatre els resultarà familiar la situació en conjunt o algunes de les situacions narrades al llarg de la història. El que es pretén, és reflectir la realitat de moltes adolescents d’avui en dia, similars a moltes patides per altres en tots els períodes de la història. Si s’aconseguira arribar a alguna persona que estaguera patint una situació similar i l’ajudara a obrir els ulls, s’hauria complert l’objectiu principal. Afortunadament, les mares i pares d’avui tenen molta més informació i mitjans a l’abast, que ben utilitzats, poden canviar la situació d’aquestes adolescents. Per exemple escoles de mares i pares, on els poden donar eines per parlar de sexualitat, afectivitat o d’aquells problemes que puguen tenir els i les adolescents. Ajuda professional als centres amb la qual poden comptar en situacions que els superen. En resum, tota una sèrie d’eines que, pot ser les generacions anteriors no comptaren, o almenys no les tenien tant a l’abast. Al final de la narració es posen alguns enllaços d’exemple. Sols trobem en aquesta història un ingredient afegit que, malauradament, agreuja més la situació, aquest és el mòbil. El problema radica en la comunicació instantània i el control que es pot exercir mitjançant aquesta. Tots els invents (o la majoria) que ha anat aportant el progrés tenen utilitats positives i negatives, per aquest motiu cal conèixer bé les seues possibilitats i perills. Com sempre, la solució està en tenir una bona formació per tal de fer un bon ús d’aquestes eines, és la manera de gaudir d’aquestes sense acabar estant nosaltres al seu servei. Dit açò, no podem deixar de parlar de l’educació que s’està impartint actualment, com es tracta la coeducació. Sembla que s’està donant passos enrere respecte a aquesta, el llenguatge no sexista està infravalorat i no s’utilitza normalment, ni tant sols al terreny acadèmic. Educar en igualtat, des de la coeducació, contribueix a prevenir tant els casos de maltractament en la parella, com el sexisme o el masclisme. Els informes Pisa o similars, pot ser ens estan fent perdre el nord d’allò que significa educar i ser educat. La competitivitat per ser els i les millors, sols serveix per l’expedient acadèmic, però...i el desenvolupament personal? On queda al nostre sistema educatiu? Els coneixements acadèmics són importants, però els valors d’igualtat, solidaritat i llibertat, ho són tant o més per la comunitat.

NO ERES TU, ÉS ELL.

Laia era una xica molt alegre, de família humil, que anava amb una colla d’amics i amigues amb qui es divertia molt. Un dia va conèixer un xic que havia arribat a l’IES on ella estudiava, i que venia d’un altre poble. Era un xic ben paregut, un poc major que ella i totes les xiques van coincidir en que era el més guapo de l’IES. El xic es deia Francesc i havia anat allí perquè son pare treballava a una cadena de supermercats i l’havien traslladat. Laia va quedar-se mirant a Francesc com si res més existira al món. Francesc també es va quedar mirant-la, tot i que va fer com si res. Quan van eixir al pati Laia va cercar l’oportunitat de parlar amb Francesc, però no va sorgir. Al cap de dos dies, va veure que parlava al pati amb el germà d’una amiga seua i li va demanar a esta que el germà els presentara amb alguna excusa i així ho va fer. Com acostumen a fer els i les adolescents, es van donar de seguida el número del mòbil per poder parlar. Laia no s’atrevia a dir-li res, però prompte va canviar la situació quan va començar Francesc a enviar-li missatges pel whatsApp. Al principi eren esporàdics i inofensius, com estàs? Que fas esta vesprada? Preguntes prou normals entre la jovenalla. A poc a poc van començar a eixir com amics i la freqüència dels missatges així com el to imperatiu va augmentar. Quan parlaven pel whastApp, Francesc preguntava a Laia on estava, amb qui anava, quina roba portava, fins que va arribar a controlar que estava fent a cada moment del dia. Com a classe no podia tenir el mòbil, quan eixia tenia un muntó de missatges. Quan no li contestava li parlava enfadat i amenaçant amb deixarla. Havia d’esperar-lo al pati i a l’eixida de classe, com si del seu amo es tractara. Als amics de Laia no els agradava aquell xic. El veien prepotent al parlar i mentider, ja que havia dit coses que semblaven prou fantàstiques i poc creïbles. Evidentment la perspectiva de Laia era molt diferent a la dels amics. Les amigues, en canvi, no deien res, veien Laia tant emocionada parlant d’ell... i era tant guapo... Van passar un parell de setmanes i venien les festes del poble. Com era habitual, tota la colla havia quedat en anar a casa de Laia per fer un sopar i després eixir de festa. Quan Laia va proposar que vinguera Francesc, uns quants amics van dir que no volien. És més, van dir que si ell anava ells no anirien. Els demés membres de la colla van callar, no recolzant Laia per no quedar mal amb els altres.

Laia es va sentir molt trista i en un atac de ràbia va dir, que si pensaven així ella deixava la colla. Després de l’enrabiada va anar corrent a contar-li-ho a Francesc. Ell estava encantat de veure, com parlava Laia d’enfadada per com havien reaccionat els seus amics i amigues. Francesc va veure clara l’oportunitat de trencar la relació amb la colla, d’aquesta manera no tindria mes remei que anar amb ell. En compte de dir-li que intentara arreglar el conflicte, d’oferir-se a ajudar-la, el que va fer és dir-li que això no era de ser bons amics, que eren un egoistes, que tenien enveja d’ell i que no li convenien. A més, com ara el tenia a ell no li feien cap falta. La reacció de Laia, tot i que li sabia greu trencar amb la seua colla, sobretot amb la seua millor amiga, va ser fer cas a Francesc. Cegada per la ràbia va pensar, si els que no la volien s’imposaven i la resta no deia res, volia dir que poc apreciaven la seua amistat. A són pare de Laia no li va caure massa bé Francesc. Sa mare, li va comentar que no li agradava, que tenia alguna cosa que no acabava de poder explicar, però que la incomodava. Laia pensava que tothom estava en contra d’ella, perquè no s’alegraven que eixirà amb un xic tant guapo? Quan ho parlava amb Francesc, aquest aprofitava l’oportunitat per minar les seues relacions, no podia permetre que ningú influirà en Laia, així que li deia que sols volien posar-la en contra d’ell. En el cas de les amigues per enveja, en el cas de sa mare i són para perquè volien tenir-la dominada, sempre trobava l’explicació que l’afavorira. Conforme avançava la relació, el pare i la mare de Laia, veien com la primera impressió que es van emportar de Francesc anava reafirmant-se. A sa casa es comportava de manera prepotent, com si fora l’amo de tot. Laia tenia una germaneta xicoteta molt poc menjadora, i per això li compraven iogurts i altres productes expressament per ella, ja que no es podien permetre comprar-ne per tots els membres de la família. Com a mostra del seu egocentrisme, Francesc se’ls menjava sense demanar parer a ningú. Ell sabia que eren per la germana de Laia, però li donava igual. Quan Laia li ho retreia, ell s’enfadava i li deia que era una garrepa, tant ella com tots els de sa casa i que si no volia que ho fera se n’aniria i no tornaria més. Laia no volia que se n’anara, l’estimava molt i desitjava que estiguera a gust en sa casa, així que li demanava per favor que es quedara deixant de costat el que sentira la seua família. A poc a poc, Francesc va anar guanyant terreny respecte a Laia, estava aconseguint minar totes les seues relacions, aïllant-la més i més. Sols es relacionava amb els amics de Francesc i també això canviaria, eixint tan sols amb ell. Els missatges del whastApp, es feien més i més seguits, era insuportable. Quan Laia protestava per sentir-se inclús assetjada, Francesc li deia que si pensava així era perquè tindria alguna cosa que amagar tornant a donar-li la volta a la truita i siguent de nou ella la culpable de la acció. Per finalitzar la discussió, tornaven les amenaces habituals de deixar-la i al remat, Laia acabava cedint, una i altra vegada.

Les seues relacions al terreny sexual també es van convertir en un mal son. En principi tot anava bé, Laia, que no havia tingut relacions sexuals amb ningú abans, va descobrir un món de plaer mai experimentat. No calia ser ningun expert per fer gaudir una criatura plena de primeres experiències. Però el cas de Francesc no era el mateix, ell volia experimentar coses que a Laia no li semblaven molt atraients. Va començar amb la retirada del preservatiu, Francesc deia que si anaven a ser parella no calia posar-se’n, ell prendria altres precaucions. Laia insistia en utilitzar-lo, ja que sempre havia sentit que calia també per evitar contagis, però Francesc insistia en que ell no tenia res i si ella no volia seria o perquè no l’estimava o perquè ella anava amb altres. Al remat Laia, com sempre, acabava cedint als seus desitjos. Després va començar a demanar-li altres coses que a Laia la violentaven, inclús va arribar a exigir-li-les quan ella insinuava que no volia fer-les. La relació es va convertir en un malson. Una amiga de Laia, que havia mantingut el contacte amb ella malgrat l’ocorregut, li va dir en una ocasió que el que feia Francesc era manipular-la. Que havia anat a una xerrada que havien fet a l’IES i tenia trets de maltractador. Laia va insistir en que això no era veritat, ell mai li havia pegat. La seua amiga li va explicar que hi ha moltes maneres de maltractar, no sols agredint físicament, també existia un molt pitjor, el maltractament psicològic, apart del sexual i l’econòmic. Laia no va voler escoltar-la i se’n va anar a contar-li-ho a Francesc. Aquest li va dir que estava gelosa perquè no l’havia convidat a eixir, sabia que ella estava boja per ell, i Laia, com sempre, s’ho va creure tot. L’amiga de Laia estava preocupada pel que li havia contat, i això que no li havia dit ni la meitat del que ocorria. Va treure el valor suficient per anar a parlar en sa mare de Laia i expressar-li la seua preocupació. Aquesta ja sospitava que les coses no anaven bé, però li va explicar a l’amiga que quan intentava parlar amb ella del tema, es rebotava i li deia que mai li havia caigut bé Francesc i no li havia donat cap oportunitat. Estava desesperada, no sabia que fer. Son pare havia intentat prohibir-li que el veiera, però ella el veia igualment, d’amagat. Açò encara provocava més l’allunyament entre els progenitors i Laia, així que havien decidit tolerar-lo amb l’esperança que, algun dia, la filla se n’adonara que la relació que mantenia amb Francesc no era sana. Un dia, després d’una gran discussió amb Francesc, Laia estava dolguda per les seues paraules amenaçadores i plorava a llàgrima viva. Sentia que el món l’havia abandonada a la seua sort i se sentia culpable per no poder fer feliç la seua parella. Era com si no valguera res, es trobava insignificant. Com anava ella a satisfer una persona tant superior a ella? I, si la deixava, qui voldria anar amb ella? Va descobrir que les llàgrimes que ara cobrien les seves galtes no eren d’amor, ni de pena, ni de por. Eren de cansament per trobar-se inútil, per pensar que ningú la voldria mai, que estava sola i sense que ningú l’estimara, ni tan sols ella mateixa.